A l’igual que la meva mare, el meu avi, el meu besavi… vaig néixer en aquest poble en l’època que ara en diem en blanc i negre, i que el seu nom era Sant Quirico de Tarrasa, concretament en el carrer General Mola. Vaig viure els fets de la riuada de 1962.
En el cap dels meus nou anys varen quedar gravades, sobretot, dues imatges. Una, el gran llac que cobria bona part de Los Rosales i la carretera de Rubí, que ens miràvem des del que ara és el Turonet. L’altra, els taüts a la plaça, davant de l’església, el dia de l’enterrament, on s’hi va congregar tot el poble. En aquella època tots ens coneixíem.
Al veure que a la Caminada del Mussol es faria un homenatge als morts d’aquella desgràcia vaig pensar que era encertat i que estaria bé participar-hi acompanyat de la meva família. Quan vaig saber els llocs de pas i els temps publicats (Pl. de la Vila 9,30h; Ermita “Los Rosales” 9,50h; Homenatge als morts de les riuades de 1962 10,20h. http://www.cesqv.com/) vaig imaginar-me que davant de l’ermita de Los Rosales ens concentraríem tots els participants, es faria l’ofrena i hi haurien els parlaments de record.
Malauradament no va ser així. Quan arribàvem a l’ermita, i no érem precisament els últims, mancava molta gent per arribar, vam veure com la Sra. Alcaldessa i el seu seguici de l’equip de govern, amb un ram de flors a les mans, abandonaven el lloc.
Desconec els motius que van portar a fer un acte tant breu, sense esperar a la majoria dels participants, i que s’acabés abans de l’horari publicat.
Tot i que em sap greu no haver pogut estar present a l’acte, crec que el més importat és que hem desaprofitat una oportunitat per donar a conèixer als conciutadans nouvinguts al poble en els darrers anys uns fets que formen part de la història de Sant Quirze. Un coneixement que, a més, afavoreix la identificació i l’arrelament al poble.
Penso que, malauradament, una vegada més s’ha posat de manifest que estem governats per un equip de persones que consideren més important el resum de premsa amb la seva fotografia que l’essència dels actes on assisteixen.
Això a nivell d’un poble és encara més trist.
Jaume, el fill de la Clementina de Cal Baldiri