El passat dimarts, dia 1 de novembre, es va celebrar la festivitat de Tots Sants. Una diada de tradició ancestral en l’univers catòlic, assumit sentimentalment també en l’àmbit laic, i dedicada al record dels avantpassats. La visita als cementiris, per tal de guarnir i homenatjar els llocs on reposen els éssers estimats, esdevé un acte social prou emotiu i que representa un moment on sentiments com l’enyorança i la melangia omplen el cor de molta gent. Les persones que cada any, en una espècie de ritual de retrobament amb un passat ple de records i vida, contrasten emocionalment, a peu de nínxol, l’amargor de l’absència d’aquells que hi han a l’altra banda de la làpida.
Són moments en que es barregen ( o es complementen) tasques i accions humanes ben diferents i, fins i tot, antagòniques. D’una banda la feina d’arranjar i netejar aquell petit espai on es varen quedar tantes il·lusions enclaustrades. D’altra banda el necessari ( i obligat) exercici d’introspecció que la visita reclama. Tanmateix, i per acabar d’emmarcar la situació, convindrem que aquest retrobament, per la importància i transcendència personal, requereix d’una certa intimitat així com d’un aïllament d’altres preocupacions o aspectes que puguin torbar aquella estona.
Per motius personals i familiars, que els que fa anys em coneixeu a mi i a la meva família podeu imaginar, jo sóc un assidu d’aquesta diada. Pràcticament cada any, en fa ja quaranta sis, he acompanyat els meus pares el dia de Tots Sants al cementiri de Sant Celoni, d’on sóc fill jo i el meu germà Miquelet. He vist, per tant, com viu la gent aquest dia dins aquells murs. El tragí per trobar una escala, l’anada i vinguda a la font d’aigua per omplir la galleda per netejar, la col·locació de l’ornament floral, el disgust d’haver oblidat en el darrer moment la foto per substituir la que el sol ha cremat i, finalment, el Parenostre o un llarg silenci com a recurs per recordar aquella mirada d’ulls blaus que tant trobem a faltar.
El passat dimarts però, les veïnes i veïns que van decidir anar al cementiri de Sant Quirze, es van trobar amb una circumstància i situació inesperada. Haig de dir que, sinó fos per la solemnitat que com us he dit atorgo a la visita, l’escena podríem situar-la a cavall del grotesc i el còmic. Sí voleu, propi d’un passatge d’un film fellinià.
Efectivament, a la porta del cementiri del poble, el veïnat es va trobar amb un grup de membres de Junts per Catalunya, amb la regidora i candidata electoral Míriam Casaramona al capdavant, fent campanya política. Afortunadament, sembla que per dignitat i vergonya, el venedor d’aspiradores, que també volia aprofitar la congregació de veïnes i veïns en un dia tan assenyalat, finalment no va anar a fer companyia a la delegació postconvergent.
En altres ocasions, he manifestat la meva decepció per les formes en que fan acció municipal la gent de Junts per Catalunya al poble. Però crec, sincerament, que el viscut el passat dia de Tots Sants esdevé un salt mortal indigne i difícilment justificable. Cal dir-los que en aquesta vida, i especialment en l’activitat i representació pública, hi ha moments per a tot i que cal ser suficientment responsable en saber-los triar. Així doncs, crec coincidir amb la sensació que devien tenir molts veïns i veïnes, que no van entendre la grollera i oportunista invasió de la tranquil·litat que la diada reclamava.
A voltes, el refranyer català fa gala d’ànim redundant. Quan un servidor va tenir notícia de l’expedició organitzada per la Míriam Casaramona, en un dia i lloc tan funestament inoportú, em va venir al cap aquella dita que parla d’ algú que se’n fot de tot i tothom. No vull acusar a l’inexplicable comitè de “benvinguda” de burlar-se del primer, però “…dels que el vetllen” van donar la sensació d’enfotre-se’n prou.
JOSEP COLL
